Institut Valencià de la Musica

Generalitat Valenciana

Imprimeix

Esdeveniment 

Títol:
Capella de Ministrers / Carles Magraner, director
Quan:
29.06.2012 22.30 h
On:
Centre del Carme - Valencia
Categoria:
Serenatas musicales en el claustro

Descripció

MADRE DE DEUS: Lírica i litúrgica de l'Espanya medieval

Capella de Ministrers
Carles Magraner, director

divendres, 29 de juny de 2012
22:30 h
Centre del Carme; C/ Museu, 2, 46003 València.
Entrada gratuïta amb invitació que cal recollir a partir d'una hora abans del començament.

 

PROGRAMA

Alfons X el Savi (s. XII)
Cantigues de Santa Maria intercalades amb conductus i motets del Còdex de Las Huelgas (s. XIII)

Madre de Deus


Cançons d'amor i de mort (s. XII/XIII)
Reis glorios (Bornelh)
Can vei la lauzeta mover (Ventadorn)
Aras pot hom conoisser e proar (Vaqeiras)


Misteri d'Elx (s. XV)
Drama en dues parts per a la Festa de l'Assumpció de la Mare de Déu d'Elx

Germanes mies, io voldria
Ai, trista vida corporal
Gran desig m'és vengut al cor


Llibre Vermell (s. XIII/XIV)

Stella splendens in monte
Los set goyts recomptarem
Mariam matrem
Polorum regina omnium nostra
Cuncti simus concanentes: Ave Maria


Cant de la Sibil•la (s. XIV/XV)
Cants profètics a Castella i Aragó

Iudicii Signum

 

Pilar Esteban, soprano
David Antich, flautes
Carles Magraner, violes/viella
Juan M. Rubio, arpa/viola de roda/ud
Pau Ballester, percussió


NOTES AL PROGRAMA
Les sibil•les eren dones que hom creia inspirades pels déus, sempre verges, de temperament esquerp, profetes. Se'n va començar a parlar al segle V abans de Crist, però aviat van assolir gran popularitat. De totes, la Sibil·la Eritrea és la que ens anuncia el dia del judici final i l'arribada de Jesucrist. L'acròstic grec és traduït al llatí i després a les llengües romàniques a partir del segle XIII, i són moltes les versions que avui dia es conserven del Cant de la Sibil•la. Una de les primeres és la cantiga Madre de Deus, del rei savi Alfons X; altres versions d'aquest cant profètic es conserven a diferents catedrals i es van anar adaptant al temps i la necessitat, com ara la de Toledo. Explicava el mestre Pastrana que, allà en la seua joventut, les coses de religió anaven una miqueta tèrboles per aquesta ciutat, on, per si no hi havia prou amb els moros i els jueus que habitaven a la ciutat, a alguns els havia donat per promoure el vell ritu mossàrab. El problema principal que s'arrossegava de feia dècades a la catedral de Toledo era atraure fidels al temple. És per això que els clergues de l'època d'Enric III, l'avi de la reina Isabel, es van decidir a implantar una solució, estimulats per una experiència semblant que havien portat a terme a la catedral de Barcelona: es tractava de traduir els versos de la profecia sibil•lina sobre la vinguda de Crist al romanç, i fer-los cantar a un nen en lloc dels clergues. Com que la gent entendrien el que el nen cantava, s'esperava que això els hi atraguera.

Cap a l'any 1025 l'abat Oliba de Ripoll va transformar una de les quatre ermites que albergava el massís de Montserrat, proper a Barcelona, en un monestir dedicat a la Mare de Déu. Regit per un prior durant els primers segles d'existència, l'any 1409 el papa Benet XIII el va elevar al rang d'abadia. Des d'antic, els pelegrins hi acudien convençuts del poder miraculós de la Mare de Déu montserratina, una bella talla romànica de final del segle XII o principi del XIII que va ser portada al monestir una vegada que va estar construïda la seua primitiva església. Componien la comunitat monàstica de Montserrat dotze monjos, dotze ermitans, dotze preveres, dotze escolans i dotze "donats", gent que es lliuraven, ells mateixos i els seus béns, al monestir. Seguint l'exemple de Ripoll, a Montserrat va funcionar sempre un scriptorium, la producció del qual va desaparèixer gairebé tota l'any 1811, arran de l'incendi del monestir provocat per les tropes de Napoleó Bonaparte. Afortunadament un dels seus més preuats còdexs es va salvar de la crema, el Llibre Vermell, anomenat així per la seua enquadernació en vellut roig que ha estat datat de la darreria del segle XIX. Una nota redactada en llatí n'explica amb detall el propòsit: adverteix els pelegrins que havien d'evitar les "cançons vanes i els balls poc honestos" durant el seu viatge i la seua estada a Montserrat. Cantar i ballar a l'església era un costum medieval ben arrelat, contra el qual van reaccionar múltiples sínodes i concilis. En els cànons del Concili de Valladolid celebrat l'any 1322, per exemple, els bisbes que s'hi van reunir van condemnar severament el costum de portar moros i jueus a les vigílies nocturnes que tenien lloc a les esglésies per cantar o tocar instruments. En un altre sínode convocat a la Seu d'Urgell el 1364 es va prohibir als clergues que ballaren fora de casa, en al•lusió al repertori que clergues i diaques cantaven i ballaven en determinades ocasions a l'interior del temple: antífones, responsoris, trops, seqüències i fins i tot kíries i sanctus.
El Misteri o Festa d'Elx és un drama líric d'origen medieval, enquadrat en les representacions assumpcionistes que es feien a l'Europa mediterrània. Després de la prohibició de les representacions teatrals dins els temples, arran de les resolucions del Concili de Trento, el Misteri va esdevenir l'únic vestigi d'aquestes gràcies al fet d'aconseguir un permís especial o butlla del papa Urbà VIII l'any 1632. La representació està inspirada en diversos textos presos dels evangelis apòcrifs, molt populars durant l'edat mitjana, i descriu la mort, l'assumpció als cels i la coronació de Maria, la mare de Jesucrist.

Els trobadors i trouvères eren poetes músics que van desenvolupar la seua principal activitat a l'Occitània i la França dels segles XII i XIII. Malauradament, dels més de 2.500 poemes trobadorescos, només es conserva la música de 282; no passa així amb els trouvères, dels quals es conserven moltes de les melodies dels més de 4.000 poemes, inclusivament amb variants sobre algun d'ells. El primer centre trobador sembla haver estat Poitiers, però es va estendre des de Bordeus fins al nord d'Itàlia i a l'antiga Corona d'Aragó. Amb els trobadors la música i la poesia es van combinar al servei de l'ideal de l'amor cortès i era la necessitat d'expressar-ho tan succintament com fóra possible el que els va portar a l'establiment de diversos gèneres (cançó, sirventès, pastorel•la, alba, etc.). Les cançons amatòries eren aristocràtiques i amagaven la sensualitat de l'amor des de la distància, amb respecte i submissió a l'ésser idolatrat i inassequible. El mateix sentit es mantenia en les cançons religioses de llaor a la Mare de Déu.
© Carles Magraner & M.C.Gómez Muntané

Lloc

Lloc:
Centre del Carme   -   Lloc web
Carrer:
Museo, 2
CP:
46003
Població:
Valencia

Descripció

Dirección: C/ Museo, 2 46003 Valencia (Valencia)
Horario: Lunes cerrado. De Martes a Domingo de 10:00h a 20:00h
Centralita: 963152024
Web: http://www.consorciomuseos.es
Servicios:
Accesos:
Lineas emt:
Lineas Metro:
Comentarios:
El Centre del Carme es un antiguo convento que junto a la iglesia del Carmen de Valencia conforman un particular conjunto arquitectónico de gran complejidad, debido a las numerosas reformas sufridas desde su fundación en 1281. A la lógica dinámica de reformas operada en un monasterio a lo largo de varias centurias deben unirse las transformaciones subsiguientes a la Desamortización para cambiar su funcionalidad como Museo y Academia de San Carlos, y posteriormente Escuela de Bellas Artes y Escuela de Artes y Oficios Artísticos hasta 1986.Tras la necesaria rehabilitación de parte del antiguo convento, realizada desde 1989, es en la actualidad un centro multidisciplinar que acoge distintas manifestaciones artísticas y también sede del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. El Carmen, edificio singular que, además de constituir uno de los escasísimos conjuntos monacales completos con elementos de fundación medieval que subsisten en tierras valencianas, es sobre todo un perfecto muestrario de la historia de la arquitectura en Valencia. En este sentido, son de destacar importantes puntos de referencia arquitectónica: el refectorio, la sala capitular, el dormitorio y el claustro gótico como elementos medievales datados en los siglos XIV y XV; el claustro renacentista del siglo XVI; obras académicas del siglo XVIII como la fachada de la calle Museo, de José Gascó, y finalmente las salas museísticas de principios del siglo XX de Luis Ferreres y Javier Goerlich.

 

 

Nota legal - © Copyright 2014. CulturArts - Generalitat Valenciana.