Imprimeix

Esdeveniment 

Títol:
Accademia del Piacere / Fahmi Alqhai / Les violes du ciel et de l’enfer
Quan:
09.08.2017 22.30 h
On:
Patio de armas del Castillo del Papa Luna - Peníscola
Categoria:
Festival Internacional de Música Antigua y Barroca de Peñíscola

Descripció

Accademia del Piacere
Fahmi Alqhai, viola da gamba i direcció
Les violes du ciel et de l'enfer. La viola da gamba a la cort del Rei Sol

 

Fahmi Alqhai, viola da gamba & direcció
Rami Alqhai, viola da gamba
Javier Núñez, clavecí

 

Les Violes du Ciel et de l'Enfer

Marin Marais (1656-1728)
Marche Tartare
Allemande La Superbe
La Reveuse
L'Arabesque

Les Voix Humaines
La Guitare

Marche Persane La Savigny
Les Folies d'Espagne

 

Antoine Forqueray (1671-1745)
La Laborde
La Portugaise

La Couperin (versió per a clavicémbal)

La Rameau
Jupiter

Jean-Philippe Rameau (1683-1764)
Les Sauvages


Accademia del Piacere
Fahmi Alqhai

La valentia dels seus innovadors projectes i la forta personalitat artística del seu director han fet d'Accademia del Piacere el grup d'avantguarda de la música antiga espanyola i un dels punters a Europa, gràcies a la seua concepció de la música històrica com quelcom viu, ple d'emocions que els seus músics interioritzen com a pròpies i transmeten a l'espectador.
En els seus enregistraments per a Alqhai & Alqhai i Glossa, Accademia del Piacere ha revelat nous matisos en repertoris fonamentals de la música històrica com el Seicento italià, la música espanyola del Renaixement (Rediscovering Spain) o l'escènica del Barroc hispà (Cantar de amor, dedicat a Juan Hidalgo), i per aquestes raons ha rebut reconeixements com el Choc de Classica (França), el Prelude Award (Holanda) i el premi GEMA al millor grup barroc espanyol en 2016. Accademia i Alqhai sorprenen a més visitant territoris artístics aliens a l'historicisme, com en Las idas y las vueltas, al costat del cantaor flamenc Arcángel, Giraldillo a la millor música de la Biennal de Flamenc de Sevilla 2012.
Accademia del Piacere ha actuat en els escenaris més prestigiosos de la música clàssica europea i mundial, com el Konzerthaus de Berlín i el de Viena, la Philharmonie de Colònia, la Fundação Gulbenkian de Lisboa, l'Auditori Nacional de Madrid i molts altres d'Holanda, Mèxic, Colòmbia, França, EUA, Japó, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Espanya... Els seus concerts són regularment emesos en directe per la Unió Europea de Radiodifusió i les seues emissores associades, i ha aparegut en múltiples emissions televisives.
Accademia del Piacere rep el suport de:

 

 

Fahmi Alqhai, viola da gamba
Fahmi Alqhai és avui considerat un dels més importants intèrprets de viola da gamba del món, i un dels majors renovadors de la interpretació de la música antiga, gràcies a la seua concepció arriscada, personal i comunicativa de l'acostament als repertoris històrics.
Nascut a Sevilla en 1976 de pare sirià i mare palestina, es va formar a Sevilla i Suïssa (Schola Cantorum Basiliensis i Conservatori della Svizzera Italiana de Lugano) amb els professors Ventura Rico, Paolo Pandolfo i Vittorio Ghielmi. Va treballar per a conjunts i directors de primer nivell (Jordi Savall, Ton Koopman, Pedro Memelsdorff, Uri Caine...), mentre obtenia la llicenciatura d'Odontologia per la Universitat de Sevilla.
Focalitzada ja la seua carrera cap al seu vessant solista i el seu conjunt, Accademia del Piacere, Fahmi Alqhai ha dirigit innovadors enregistraments per a Glossa (Rediscovering Spain, Cantar de amor...) que han rebut importants reconeixements a nivell mundial, fins i tot fóra de l'àmbit de les músiques històriques, com el Giraldillo a la Millor Música de la Biennal de Flamenc de Sevilla 2012 per Las idas y las vueltas el seu quart cd, al costat del cantaor Arcángel, i el Giraldillo 2016 a la Innovació per Diálogos, al costat de Rocío Márquez.
En 2014 Alqhai presenta el seu primer cd a sol, A piacere, que rep un excel·lent acolliment en tota Europa per la seua renovadora concepció de la viola da gamba. Per a la revista britànica Gramophone és un disc «extraordinari» que «porta la viola da gamba a un nou terreny de joiós potencial», i «un feliç tribut a tot el que la viola va poder haver sigut, i pot encara ser». Amb ell gira per Japó i EUA, després d'haver dirigit a Accademia del Piacere en les sales de concert més importants del món, com el Konzerthaus de Viena i el de Berlín, la nova Elbphilharmonie d'Hamburg, la Philharmonie de Colònia (Alemanya), la Fundació Gulbenkian de Lisboa (Portugal), l'Auditori Nacional de Madrid (Espanya) i molts altres escenaris d'Holanda, Mèxic, Colòmbia, Suïssa, França, Itàlia... En 2016 presenta el seu treball més personal com a solista, The Bach Album, per al segell Glossa, Disc Excepcional per a Scherzo.
Des de 2009 és director artístic del FeMÀS, Festival de Música Antiga de Sevilla.

 

Notes al programa
Quan en 1661 assumeix de forma efectiva el poder, Luis XIV no ha oblidat els successos de la Fronda que van amargar la seua infantesa. Està per açò obsessionat amb l'ordre i desitja per sobre de tot controlar a la rebel aristocràcia del regne. Després de la signatura del Tractat dels Pirineus en 1659, França s'ha convertit sense discussió en la primera potència d'Europa, i el rei no està disposat a renunciar al futur de grandesa que el nou context internacional li augura. Per açò, per salvaguardar la dignitat de la seua majestat en un entorn solemne i per tenir sota la seua mà als poderosos, decideix traslladar la cort de París a Versalles, on convertirà el vell pavelló de caça que construïra dècades arrere el seu pare en el més sumptuós i imponent palau que haguera pogut somiar mai una casa reial.
Com es tractava a més d'impressionar al visitant (sobretot, si era estranger), el rei no va escatimar en despeses per a atraure fins a la seua nova residència als més il·lustres intel·lectuals i als millors artistes de França. Anys després, en El segle de Lluís XIV, Voltaire recordaria entusiasmat aquella confluència de talents: «És una època digna de l'atenció de temps esdevenidors aquella en la qual els herois de Corneille i de Racine, els personatges de Molière, les simfonies de Lully, noves per a la nació, i (ja que ací no es tracta únicament de les arts) les veus de Bossuet i de Bourdaloue eren escoltades per Lluís XIV, Condé, Turenne, Colbert, i aquesta multitud d'homes superiors. No tornaran els temps en què un duc de la Rochefoucauld, autor de les Màximes, després de xarrar amb Pascal, es dirigia al teatre de Corneille. No hi ha hagut molts genis des dels bells dies d'aquests artistes il·lustres; sembla que la naturalesa va descansar.»
En aquest fastuós ambient, en el qual convivien l'aristocràcia de la sang i la de l'art, havia de produir-se a la fi del segle XVII la trobada entre els dos més grans gambistes que conegueren els temps. Marin Marais havia nascut a París en 1656, fill d'un humil sabater, i s'havia format com a xiquet de cor en Saint-Germain-l'Auxerrois abans de passar uns mesos al costat de Jean de Sainte-Colombe, el gran mestre de la viola francesa. Als 20 anys estava ja en Versalles com a membre de l'Acadèmia Reial de Música i en la cort faria tota la seua carrera artística. Antoine de Forqueray era també parisenc, però pertanyia a una família de músics. Nascut en 1671, va arribar a Versalles amb només 17 anys per a formar part de la Chambre du Roy, enlluernant a tots amb el seu delirant virtuosisme i provocant freqüents baralles pel seu caràcter colèric.
Marais i Forqueray xocaven en tot. El primer era un artesà amb aspiracions d'ascendir en l'escala social i la clara voluntat de deixar testimoniatge del seu art, la qual cosa documenten principalment els seus cinc llibres de viola editats entre 1686 i 1725. El segon, un altiu revolucionari de la improvisació, que es vanava de no haver escrit mai una nota. Marais es presentava com l'hereu de tota una tradició que havia fet de la viola un dels instruments més nobles de la França de la seua època: les seues danses i les seues peces de caràcter agrupades per tonalitats en forma de suites van estendre el gust per les edicions dedicades a l'instrument en les primeres dècades del Set-cents. Forqueray menyspreava fins a tal punt la lletra impresa que si les seues peces han sobreviscut ha sigut gràcies al seu fill Jean-Baptiste, que les va publicar pòstumament en 1747. En Marais encoratjava l'esperit clàssic. En Forqueray, el de l'excés.
Cap dels dos va poder evitar en qualsevol cas el declivi de la viola, que era ja molt accentuat en 1740, l'any en què Hubert le Blanc va publicar el seu famós tractat en defensa de l'instrument en el qual recordava els anys gloriosos quan els cercles artístics parisencs eren un formiguer de xafarderies i notícies entorn d'aqueixos dos grans prodigis enfrontats, el dolç Marais, «que tocava com un àngel», i el furiós Forqueray, «que ho feia com un dimoni». Tres-cents anys després, el duel continua...
Pablo J. Vayón

Lloc

Lloc:
Patio de armas del Castillo del Papa Luna
Població:
Peníscola
Província / Illa:
Castelló

Descripció

No hi ha cap descripció disponible

 

 

Nota legal - © Copyright 2014. CulturArts - Generalitat Valenciana.